Inicio

Rebuig massiu al pre-acord d'ensenyament, com podem organitzar-nos per aconseguir les reivindicacions?

Companys i companyes,

 

El conjunt de les plantilles dels centres educatius organitzats en assemblees de centre, territorials i interterritorials (encara que limitades erròniament a nivell de cada comunitat autònoma, perdent així força) hem estat realitzant un seguit de vagues amb una resposta massiva, i preparant accions des de les mateixes assemblees que han resultat exitoses.

Hem pogut demostrar la força de les mobilitzacions però aquesta força s’ha perdut en unes negociacions que ja han nascut castrades: convocatòria tardana de vaga, -febrer!-, acord per part de CCOO i UGT enmig de la setmana de vaga de març a la baixa i per l’esquena, la convocatòria posterior massa espaiada entre jornades de vaga (i no indefinida) i una vegada més dient-li al Patró-Estat l’inici i el final del procés reivindicatiu.

Malgrat això, la resposta en massa del conjunt de treballadors demostra per una banda,que hem arribat a moments crítics a les aules, per la falta de personal i temps en diversos sentits (inclusiva i no inclusiva). Per l’altra, la necessitat material en la què es troba el conjunt de la classe obrera: l’increment del cost de la vida que no permet arribar a final de mes.

 

Rebuig massiu del pre-acord

En el moment en que el moviment agafava més envergadura i enfocava la recta final, es firma un pre-acord d’USTEC i ASPEPC-SPS a l’acord de CCOO i UGT, completament insuficient i centrada en l’aspecte salarial. Però el veritable problema d’aquest pre-acord no és només el seu caràcter limitat, sinó com s’ha fet i en quin moment s’ha fet.

S’ha fet en el moment en què el moviment reivindicatiu tenia més força, en el punt més àlgid, just a les portes de començar l’última setmana de vagues convocades i amb una possible extensió a la següent setmana amb la selectivitat programada. S’ha fet sense comptar amb les assemblees de vaguistes i desconvocant unilateralment fins i tot abans de sotmetre el pre-acord a ratificació.

La intenció del Departament (i els firmants en són col·laboradors objectius) era frenar el moviment reivindicatiu, exactament igual que amb l’acord de març. El resultat ha estat de confusió, multiplicada per la promesa d’una represa de la lluita incoherent amb els actes actuals. De fet, depèn de com es firmin els acords, seran un fre legal per noves mobilitzacions assegurant la pau social durant els pròxims tres anys, encara que un moviment reivindicatiu ampli i decidit podria trencar aquesta camisa de força.

Com tots sabem, el pre-acord ha estat rebutjat massivament, fins i tot malgrat l’estratagema de que voti també qui no segueix la vaga. El motiu del rebuig massiu – malgrat tot el sacrifici salarial acumulat – és que els problemes reals queden sense resoldre i que acceptar aquest pre-acord era sotmetre’s a una maniobra que garanteix que sempre tinguin el control i nosaltres sempre  perdem i haguem d’abaixar el cap en el moment crucial.

Però, a més, no hem anat a la vaga només per la pujada salarial, reclamem la millora de les condicions laborals del conjunt dels treballadors dels centres, PAE, PAS, companys del lleure, neteja, manteniment... També estem reclamant que hi hagi unes condicions climàtiques adequades a les aules, rebaixar la càrrega de tutories, posar fi a que hi hagi centres en barracons, baixada de ràtios, equiparació i reducció de les hores lectives setmanals per totes les etapes educatives...

 

Com podem aconseguir les reivindicacions

El que s’ha aconseguit fins ara és primerament resultat de la pressió de les vagues i de la mobilització, però aquest resultat ha estat malbaratat en les negociacions per part de les organitzacions que les han dut a terme.

El que posa sobre la taula la situació actual és que per poder tirar endavant una lluita cal tenir les eines adequades i aquestes eines no són les organitzacions que funcionen normalment com a extensions de RRHH per les gestions administrativo-laborals del dia a dia. Si a la taula de negociació sempre hi ha qui malvendrà l’esforç col·lectiu en el moment crucial, les nostres lluites i l’esforç col·lectiu no donaran el fruit que necessitem.

I al mateix temps, la situació actual també demostra que els problemes els tenim però que també tenim la decisió de tirar endavant les reivindicacions malgrat tots els dubtes, vacil·lacions i obstacles.

Ara el que necessitem són les eines perquè aquesta determinació i energia es tradueixi en les millores que necessitem.

 

Si volem aconseguir millores reals hem de recuperar els mètodes del sindicalisme de classe:  - Organitzar-nos fora de les estructures sindicals integrades, sense alliberats ni subvencions del Patró i l'Estat i sense interessos parlamentaris. - Negociació real pels companys i companyes subcontractats, la internalització és una decisió política que sí que poden adoptar i, si la mesa sectorial no és el lloc on negociar-ho, feho fora de la mesa sectorial, amb un comitè de vaga conformat per representats de les assemblees. - Trencar les barreres artificials a l'extensió de la lluita: no desconnectant les lluites per comunitat autònoma, estenent i incorporant amb força les condicions de treball a la concertada i recollint de veritat - i no només de paraula o per instrumentalitzar-ho - les condicions de treball de la totalitat de sectors que treballen en els centres escolars.

 

ALS TREBALLADORS I TREBALLADORES DELS CENTRES D’ENSENYAMENT I LA RESTA DE LA CLASSE OBRERA

Companys i companyes,

 

El conjunt de les plantilles dels centres educatius organitzats en assemblees de centre, territorials i interterritorials (encara que limitades erròniament a nivell de cada comunitat autònoma, perdent així força) hem estat realitzant un seguit de vagues amb una resposta massiva, i preparant accions des de les mateixes assemblees que han resultat exitoses.

Hem pogut dificultar la producció i l’arribada dels treballadors als centres de treball per fer pressió a l’Estat i per demostrar força davant unes negociacions que ja han nascut traïdes: convocatòria tardana de vaga, -febrer!-, acord per part de CCOO i UGT enmig de la setmana de vaga de març a la baixa i per l’esquena, la convocatòria posterior massa espaiada entre jornades de vaga (i no indefinida) i una vegada més dient-li al Patró-Estat l’inici i el final del procés reivindicatiu.

Malgrat això, la resposta en massa del conjunt de treballadors demostra per una banda,que hem arribat a moments crítics a les aules, per la falta de personal i temps en diversos sentits (inclusiva i no inclusiva). Per l’altra, la necessitat material en la què es troba el conjunt de la classe obrera: l’increment del cost de la vida que no permet arribar a final de mes.

Arriba el moment on ens presenten un preacord que tant USTEC com ASPEPC-SPS veuen assumible. La firma d’aquesta addenda comporta “de manera necessària i inseparable, l'adhesió prèvia a l'Acord de 9 de març de 2026 (...) sense que sigui possible la subscripció separada de cap dels dos instruments”.

 

Què implica aquesta addenda a l’acord del març 2026?

Per una banda ens planten un addenda i no un acord (!) que es materialitzarà en un augment salarial a 3 anys vista (!) i que sumat al 1r acord no pal·lia la situació d’inflació actual. I per l’altra, pel que fa als ritmes de treball només s’especifica un total de 6.413 dotacions vinculades a l’educació inclusiva a 4 cursos vista deixant la dotació més gran pel curs 2029-2030 i començant per la menor dotació, és a dir, pel curs vinent menys d’una nova dotació per centre.

Les 5.000 places per a càtedres a Secundària prioritzen la divisió en categories de part de la plantilla i la diferència salarial entre treballadors, en lloc de destinar aquests diners per contractar més personal.

Quin és l’impacte real de la pujada a nivell salarial?

El preacord de l'addenda afegeix un augment de 50€, de 2,25€, de 55,5€ i 73€ mensuals per any fins al 2029. Aquests serien els augments mensuals/anuals bruts que veuríem cada any (cal sumar acord i addenda):

 

Pujades desgranades any a any del Complement Específic amb el nou Component
		Increments	2026	2027	2028	2029
PRI	Acord Març 2026	Mensual	59,92 €	63,45 €	44,06 €	44,06 €
		Anual	838,89 €	888,24 €	616,83 €	616,83 €
	Addenda Maig 2026	Mensual	50,00 €	2,25 €	55,55 €	65,50 €
		Anual	700,00 €	31,50 €	777,70 €	917,00 €
SEC	Acord Març 2026	Mensual	61,27 €	64,88 €	45,05 €	45,05 €
		Anual	857,79 €	908,25 €	630,73 €	630,73 €
	Addenda Maig 2026	Mensual	50,00 €	2,25 €	55,55 €	65,50 €
		Anual	700,00 €	31,50 €	777,70 €	917,00 €

 

Considerem que és insuficient. Però no hem anat a la vaga només per la pujada salarial, reclamem la millora de les condicions laborals del conjunt dels treballadors dels centres, PAE, PAS, companys del lleure, neteja, manteniment...

També estem reclamant que hi hagi unes condicions climàtiques adequades a les aules, rebaixar la càrrega de tutories, posar fi a que hi hagi centres en barracons, baixada de ràtios, equiparació i reducció de les hores lectives setmanals per totes les etapes educatives... A més a més, aquest preacord ha comportat la desconvocatòria de les vagues territorials previstes per part d’USTEC.

El que s’ha aconseguit fins ara és primerament resultat de la pressió de les vagues i de la mobilització, resultat malversat en les negociacions per part de les organitzacions que les han dut a terme. 

Si volem aconseguir millores reals hem de recuperar els mètodes del sindicalisme de classe:   - Organitzar-nos fora de les estructures sindicals integrades, sense alliberats ni subvencions del Patró i l'Estat i sense interessos parlamentaris.  - Que les decisions que es prenen a les assemblees siguin les que prevalen i que siguin les que controlin els tempos de les convocatòries de vaga. - Negociació real pels companys i companyes subcontractats, la internalització és una decisió política que sí que poden adoptar i, si la mesa sectorial no és el lloc on negociar-ho, fem-ho fora de la mesa sectorial, amb un comitè de vaga conformat per representats de les assemblees. - Trencar les barreres artificials a l'extensió de la lluita: no desconnectant les lluites per comunitat autònoma, estenent i incorporant amb força les condicions de treball a la concertada i recollint de veritat - i no només de paraula o per instrumentalitzar-ho - les condicions de treball de la totalitat de sectors que treballen en els centres escolars.

Per la represa de la lluita de classe / Por la reanudación de la lucha de clase

(més avall en català)

A toda la clase obrera

 

Antes de la crisis del 2008 los salarios representaban el 50% del PIB; tras ella, la Patronal pasó por primera vez a superar a la masa salarial (46,1% frente a 44,2% en 2012). En 2017 se produjo el mismo volumen de mercancías que antes de la crisis, pero con 2,3 millones menos de asalariados y 30.000 millones menos en salarios. En 2020, con el arresto domiciliario masivo, llegaron los ERTEs que dejaron a millones sin cobrar durante meses. Después, el MAQUILLAJE estadístico de 2022 convirtió parados en “activos” y temporales en “indefinidos”, preparando la generalización del fijo discontinuo. Todo esto ha ocurrido sin apenas lucha ni respuesta organizada.

 

¿Cómo hemos llegado hasta aquí?

 

El sindicalismo obrero, el cultivo del compañerismo, dentro y fuera de la empresa, ha ido desapareciendo por liquidación. Su lugar lo ha ocupado el YO sobre todos, el individualismo, el carrerismo más desenfrenado, el chivateo colaboracionista con la empresa. Todo ello copiado de los APARATOS sindicales subvencionados por la burguesía, los cuales dejaron de ser sindicatos para ser empresas capitalistas de servicios sindicales, vendiendo atada de pies y manos a la clase obrera. ¡Ante la desbandada general facilitada por la desorganización obrera asegurada por estos aparatos sindicales subvencionados, la patronal no encuentra OPOSICIÓN CLASISTA!

 

¿Cómo podemos responder a todo esto?

 

Las reformas laborales son un reflejo de la necesidad de rebajar los costes de producción y, en el capitalismo, nosotros, los trabajadores, y nuestras condiciones de vida somos un coste, nada más. Pero estas reformas son también un reflejo del control real y dominio total de la Patronal en los centros de trabajo.

Hay que responder con luchas en cada centro (con la solidaridad activa del resto de trabajadores, activos y parados), rompiendo con el sometimiento cotidiano, respondiendo a todo abuso y a todo despido con medidas de acción directa y extendiendo estas luchas a todos los centros de trabajo, empresas y sectores, para hacerles pagar caro a los patronos individuales y a su clase en general el que apliquen en la práctica lo que ellos nos imponen casi sin esfuerzo (la explotación y el robo cotidiano del trabajo asalariado) como derecho suyo a nivel general.

El verdadero resultado de estas luchas será la unión cada vez más extensa sobre la base de la solidaridad y el compañerismo a ultranza. Así se podrá tender a sentar las condiciones y los medios materiales reales para poder llegar a organizar una Huelga General que no sea una pantomima de un día sino una seria puesta en cuestión del poder de la Patronal y su Estado.

 

¿Qué debe propagar y organizar el Sindicato de Clase?

 

Hay que recuperar el sindicalismo de clase no subvencionado y establecer las bases de la unidad en la acción de toda la clase obrera sobre el compromiso del apoyo mutuo, del rechazo radical a las reducciones salariales y a los despidos, acción directa de las masas y huelga general como medio de acción al que se debe tender con una decidida preparación. La acción directa es el modo de ser, de manifestarse y de sobrevivir del movimiento sindical clasista.

El Sindicato de Clase no apoya a nadie, ni a personas ni a partidos ni a coaliciones, en las elecciones. Todos son y se presentan como los mejores administradores de nuestra explotación. El sindicato de clase desmitifica y desenmascara el carrerismo político y sindical y la ilusión parlamentaria en los centros de trabajo y en los ambientes obreros, no cejando en sus reivindicaciones antes, durante, o después de las elecciones parlamentarias. No puede aceptar el dinero procedente de la Patronal ni del Estado.

 

Contra la guerra imperialista, internacionalismo proletario

El sindicato de la clase obrera es internacionalista por principio, denuncia y excluye todo tipo de racismo y de nacionalismo, debiendo apoyar las luchas obreras clasistas de todas las razas y en todos los países, denunciando y oponiéndose a la represión de las mismas.

Sólo hay dos salidas a la crisis: la burguesa y la proletaria. La salida burguesa a la crisis es el nacionalismo y la guerra. La salida proletaria a la crisis es la reanudación de la lucha de clase y la revolución social. Ninguna concesión al nacionalismo o al patriotismo, ninguna solidaridad con nuestros propios explotadores y alimentar, no frenar, la lucha de clase contra la “propia” burguesía.

Debemos negarnos rotundamente a participar en la guerra imperialista, en cualquiera de los bandos. La única guerra que merece la pena combatir es la guerra social contra la explotación asalariada, contra la propiedad privada y el régimen de empresa, por la superación del sistema capitalista.

 

Por la reanudación de la lucha de clase

 

Compañeros y compañeras, necesitamos recuperar los métodos del SINDICALISMO DE CLASE: las asambleas de trabajadores con decisiones tomadas a mano alzada, la acción directa (sin intermediarios ni “hombres buenos”), la HUELGA INDEFINIDA y sin servicios mínimos, el rechazo a las subvenciones y a los liberados y profesionales del sindicalismo, sin dejarnos utilizar como comparsa de las reivindicaciones de la pequeña burguesía, extendiendo la lucha a todas las empresas y sectores, superando la impotencia individual con la SOLIDARIDAD y el COMPAÑERISMO a ultranza.  A través de la lucha podemos conseguir lo que no va a caer nunca del cielo ni del parlamento:

 

- Jubilación a los 55 años con el 100% del salario

- Opción de readmisión para el trabajador en caso de improcedencia

- Salario mínimo de 1.700€ netos al mes

- Puesto de trabajo o subsidio indefinido de desempleo de 1.700€ netos al mes

- Fuera ETTs y subcontratas: todos a fijos en la empresa principal

- Reducción de jornada a 30 horas semanales sin reducción salarial, hacia la abolición del trabajo asalariado.

 

Más información: Video primero de mayo

 

---

(más arriba en castellano)

 

 

A tota la classe obrera

 

Abans de la crisi del 2008 els salaris representaven el 50% del PIB; després, la Patronal va passar per primera vegada a superar la massa salarial (46,1% davant del 44,2% el 2012). L’any 2017 es va produir el mateix volum de mercaderies que abans de la crisi, però amb 2,3 milions menys d’assalariats i 30.000 milions menys en salaris. El 2020, amb l’arrest domiciliari massiu, van arribar els ERTO que van deixar milions de companys sense cobrar durant mesos. Després, el MAQUILLATGE estadístic del 2022 va convertir aturats en “actius” i temporals en “indefinits”, preparant la generalització del fix discontinu. Tot això ha passat sense gairebé lluita ni resposta organitzada.

 

Com hem arribat fins aquí?

 

El sindicalisme obrer, el cultiu del companyerisme, dins i fora de l'empresa, ha anat desapareixent per liquidació. El seu lloc l'ha ocupat el JO sobre tots, l'individualisme, el carrerisme més desenfrenat, el xivateig col·laboracionista amb l'empresa. Tot això copiat dels APARELLS sindicals subvencionats per la burgesia, els quals van deixar de ser sindicats per ser empreses capitalistes de serveis sindicals, venent lligada de peus i mans a la classe obrera. Davant la desbandada general facilitada per la desorganització obrera, ben organitzada i conservada per aquests aparells sindicals subvencionats, la patronal no troba OPOSICIÓ CLASSISTA!

 

Com podem respondre a tot això?

 

Les reformes laborals són un reflex de la necessitat de rebaixar els costos de producció i, en el capitalisme, nosaltres, els treballadors, i les nostres condicions de vida som un cost, res més. Però aquestes reformes són també un reflex del control real i domini total de la Patronal en els centres de treball.

Cal respondre amb lluites en cada centre (amb la solidaritat activa de la resta de treballadors, actius i aturats), trencant amb el sotmetiment quotidià, responent a tot abús i a tot acomiadament amb mesures d'acció directa i estenent aquestes lluites a tots els centres de treball, empreses i sectors, per fer-los pagar car als patrons individuals i a la seva classe en general el que apliquin en la pràctica el que ells ens imposen gairebé sense esforç (l'explotació i el robatori quotidià del treball assalariat) com a dret seu a nivell general.

El veritable resultat d'aquestes lluites serà la unió cada vegada més extensa sobre la base de la solidaritat i el companyerisme a ultrança. Així es podrà tendir a establir les condicions i els mitjans materials reals per poder arribar a organitzar una Vaga General que no sigui una pantomima d'un dia sinó una seriosa posada en qüestió del poder de la Patronal i el seu Estat.

 

Què ha de propagar i organitzar el Sindicat de Classe?

 

Cal recuperar el sindicalisme de classe no subvencionat i establir les bases de la unitat en l'acció de tota la classe obrera sobre el compromís del suport mutu, del rebuig radical a les reduccions salarials i als acomiadaments, acció directa de les masses i vaga general com a mitjà d'acció al qual s'ha de tendir amb una decidida preparació. L'acció directa és el mode de ser, de manifestar-se i de sobreviure del moviment sindical classista.

El Sindicat de Classe no dóna suport a ningú, ni a persones ni a partits ni a coalicions, en les eleccions. Tots són i es presenten com els millors administradors de la nostra explotació. El sindicat de classe desmitifica i desemmascara el carrerisme polític i sindical i la il·lusió parlamentària en els centres de treball i en els ambients obrers, no desistint de les seves reivindicacions abans, durant, o després de les eleccions. No pot acceptar els diners procedents de la Patronal ni de l'Estat.

 

Contra la guerra imperialista, internacionalisme proletari

 

El sindicat de la classe obrera és internacionalista per principi, denuncia i exclou tota mena de racisme i de nacionalisme, donant suport a les lluites obreres classistes de totes les races i en tots els països, denunciant i oposant-se a la repressió d'aquestes.

Només hi ha dues sortides a la crisi: la burgesa i la proletària. La sortida burgesa és el nacionalisme i la guerra. La sortida proletària és la represa de la lluita de classe i la revolució social. Cap concessió al nacionalisme o al patriotisme, cap solidaritat amb els nostres propis explotadors i alimentar, no pas frenar, la lluita de classe contra la “pròpia” burgesia.

Hem de negar-nos rotundament a participar en la guerra imperialista, sigui quin sigui el bàndol. L’única guerra que val la pena combatre és la guerra social contra l’explotació assalariada, contra la propietat privada i el règim d’empresa, per la superació del sistema capitalista.

 

Per la represa de la lluita de classe

 

Companys i companyes, necessitem recuperar els mètodes del SINDICALISME DE CLASSE: les assemblees de treballadors amb decisions preses a mà alçada, l'acció directa (sense intermediaris ni “homes bons”), la VAGA INDEFINIDA i sense serveis mínims, el rebuig a les subvencions i als alliberats i professionals del sindicalisme, sense deixar-nos utilitzar com a comparsa de les reivindicacions de la petita burgesia, estenent la lluita a totes les empreses i sectors, superant la impotència individual amb la SOLIDARITAT i el COMPANYERISME a ultrança. A través de la lluita podem aconseguir el que no caurà mai del cel ni del parlament:

 

- Jubilació als 55 anys amb el 100% del salari

- Opció de readmissió per al treballador en cas d'improcedència

- Salari mínim de 1.700€ al mes

- Lloc de treball o subsidi indefinit de desocupació de 1.700€ al mes

- Fora ETTs i subcontractes: tots a fixos en l’empresa principal

- Reducció de la jornada a 30 hores setmanals sense reducció salarial, cap a l’abolició del treball assalariat.

 

 Més informació: Video primer de maig

 

 

Conseguidas las reivindicaciones en la Casa de la arquitectura - Magmacultura deja sin efecto las modificaciones sustanciales

Magmacultura deja sin efecto las modificaciones sustanciales en el servicio de mediación de la Casa de la arquitectura

 

Magmacultura SA entró a explotar el servicio de mediación en noviembre de 2025. En febrero de 2026 y saltándose el pliego de condiciones del concurso al que se presentó Magmacultura hizo una reducción de jornada a dos mediadores culturales del museo, pasando de tener un 90% de jornada a un 60%.

 

Huelga contra la reducción de condiciones

Ante este atropello de las condiciones de trabajo y de vida las plantillas de información y mediación, subcontratadas por dos empresas diferentes, reaccionaron de forma solidaria uniéndose y convocando huelga para hacer frente colectivamente al abuso de la reducción de condiciones cada vez que entra una nueva subcontrata y que sufren todas las plantillas subcontratadas.

Durante 8 días el museo Casa de la arquitectura tuvo que poner el cartel de CERRADO por el seguimiento aplastante de la huelga. Un intento de apertura que hicieron y la celebración de un acto con presencia institucional solo hicieron que constatar lo evidente, que sin los trabajadores el museo no puede abrir sus puertas. A pesar de esta evidencia y la predisposición del comité de huelga a hacer reuniones, las dos empresas y el ministerio de vivienda (empresario principal), no accedían a reunirse y solucionar la problemática. Muestra de ello fue en el segundo cartel que pusieron en la puerta del museo para anunciar a los visitantes que el museo estaba cerrado diciendo que cerraban por “causas ajenas” al museo, un intento más de hacer ver que el problema no existía.

 

Después de 8 días de huelga y ante el cierre del museo por renovación de la temporada de exposiciones la asamblea de huelguistas decidió suspender cautelarmente la huelga y retomarla a finales del mes de abril, momento de reapertura del museo con la nueva temporada.

Habiendo demostrado que la huelga podía parar el museo y ante la comunicación de reanudación de la misma justo para la inauguración de la temporada, Magmacultura accedió a negociar y después de tres reuniones y varias resistencias por la parte empresarial se consiguió llegar a un acuerdo en el que la empresa Magmacultura SA cedió en todos los puntos de tabla reivindicativa:

 

Revocación de la Modificación Sustancial de Condiciones de Trabajo

La empresa MAGMACULTURA S.L. acuerda dejar sin efecto de manera inmediata las decisiones de modificación sustancial de las condiciones de trabajo comunicadas el 6 de febrero de 2026 y con efectos del 21 de febrero de 2026 a los dos trabajadores afectados adscritos al Servicio de Mediación cultural y actividades socioculturales, cuyas condiciones fueron objeto del conflicto descrito en el escrito introductorio de huelga.

 

Fijación de horarios y jornadas

Las partes pactan expresamente que, durante toda la vigencia del servicio prestado y, en todo caso, de conformidad con las prescripciones técnicas dictadas por el cliente, los porcentajes de jornada y el horario de trabajo de los tres trabajadores activos en el servicio (dos trabajadores en la categoría de mediador y un trabajador en la categoría de coordinador/a) serán exclusiva y exactamente los recogidos en el Anexo 1 del documento.

Ambas partes reconocen y validan que treinta (30) minutos de los horarios de trabajo efectivo de los trabajadores referenciados en esta cláusula podrán seguir siendo destinados a una pausa de descanso remunerado para la comida.

Este régimen horario surtirá efectos desde el 21 de febrero de 2026, procediéndose a la regularización correspondiente, es decir, que Magmacultura va a abonar las diferencias salariales que se han producido por la aplicación temporal de la reducción.

 

Teletrabajo en el mes de cierre del museo

En contra de la intención inicial de magmacultura de enviar a otros centros a la plantilla durante el mes de cierre del Museo para la preparación de la nueva temporada, la plantilla podrá dedicar este mes a la preparación y estudio de las nuevas exposiciones y actividades. Además, está preparación se podrá realizar mediante teletrabajo en lugar de tener que acudir al centro de trabajo o a las oficinas de Magmacultura.

 

Nuestra mejor arma la solidaridad

Con este acuerdo se ha conseguido dejar sin efecto la reducción de jornada, se ha consolidado que la pausa de la comida es remunerada y la empresa pagará las diferencias salariales del periodo en que rebajó las horas de trabajo.

Esto ha sido posible por la determinación de los trabajadores a no dejarse atropellar, la unión de las dos plantillas mediante las Secciones Sindicales de SUT existentes en ambas empresas y la solidaridad recibida por parte del resto de afiliados del sindicato de clase.

 

 

¡Por la extensión de la lucha a todos las empresas y sectores!

 

 

  

ALS TREBALLADORS I TREBALLADORES DELS CENTRES D’ENSENYAMENT I LA RESTA DE LA CLASSE OBRERA

A tots els centres d’ensenyament, des de l’escola bressol, passant per l’etapa d’infantil, primària, secundària, formació professional, escoles d’adults, etc. tant de la pública, privada com concertada tant docents com personal laboral (PAE, PAS) i treballadors subcontractats acumulem cada cop més abusos i rebaixes.

La pèrdua de poder adquisitiu, el problema crònic de les ràtios a les aules i la manca de personal són problemàtiques que venim arrossegant de fa molt temps i per això se’ns crida a fer vaga aquest dimecres i en jornades posteriors.

A aquestes problemàtiques hem d’afegir-ne d’altres importants com són la subcontractació de gran part de la plantilla: neteja, manteniment, cuina, menjador, acollida i extraescolars. Les diferències salarials entre companys i companyes tot i estar fent la mateixa feina en base a criteris com l’antiguitat o les titulacions, l’increment del ritme de treball per la via de no proveir places suficients per la càrrega de treball o augmentar les hores lectives a primària, instal·lacions insuficients i deficients, no adaptades a l’estacionalitat climàtica i sense mesures de prevenció, horaris escolars que no són compatibles amb els horaris laborals de les famílies de la classe obrera, etc.

 Com hem arribat fins aquí?

Aquest “cicle de vagues” no és nou, cada cert temps i després d’haver acumulat un llistat gran de problemàtiques hi ha una crida a les mobilitzacions, que acaben sense aconseguir millores substancials, i a les que segueix un llarg període sense activitat reivindicativa. Funcionen com una barreja entre la vàlvula d’escapament de l’olla a pressió i la conveniència d’escenificació dels aparells sindicals integrats, ja sigui per pròximes eleccions o per negociar la seva part en els pressupostos.

Aquest és el motiu pel qual les reivindicacions de les diverses convocatòries són deliberadament genèriques, facilitant que es pugui vendre com una victòria qualsevol petita concessió. També el motiu pel qual es telegrafia al Patró-Estat quants dies d’aturada es faran, la qual cosa és un sabotatge a la pròpia vaga.

Els problemes són reals, els patim diàriament i una part de la plantilla ens organitzem, fem assemblees, intentem tirar endavant les reivindicacions en el marc de les convocatòries que es fan des dels aparells sindicals integrats.

Però el resultat del procés l’hem vist ja. En lloc d’ajuntar tots els dies en un període de màxima pressió amb una taula reivindicativa concreta i específica, ens anem dessagnant amb dies saltejats. Després de l’esforç, el sacrifici i l’activitat d’una bona part de la plantilla arribem a una situació que va perdent el sentit i l’objectiu, fins al pròxim inici del mateix. Hem de poder canviar aquesta dinàmica.

Necessitem organitzar-nos per poder aconseguir les reivindicacions

Si volem aconseguir les reivindicacions que necessitem, necessitem també treure les lliçons de com han anat els cicles reivindicatius anteriors i trencar el cercle viciós que assegura que la situació estigui sempre sota el seu control.

Si volem aconseguir millores reals, necessitem recuperar els mètodes del sindicalisme de classe. En lloc de dies saltejats, vaga indefinida preparada adequadament amb una caixa de resistència i en un moment en que sigui efectiva i no en un moment aleatori com fem ara, capaç de superar la trampa dels serveis mínims. En lloc de reivindicacions genèriques, una taula reivindicativa concreta més àmplia o més específica però que ens proposem aconseguir de veritat. En lloc de paternalisme amb el personal subcontractat, exigència de contractació directa. En lloc de claustres, assemblees de treballadors sense la jerarquia de l’empresa i amb totes les plantilles reals del centre. En lloc de patir passivament les arbitrarietats dels equips directius dels centres, resistència organitzada i un ambient de solidaritat i companyerisme a ultrança. En lloc d’integració dels aparells sindicals, organització sense alliberats, sense subvencions i sense cap vinculació amb el parlamentarisme.

Probablement no podem aconseguir tot el que necessitem en una sola lluita, però hem de fer que les lluites donin resultats i que vagin en la direcció del que volem aconseguir:

1. Contractació directa amb contracte indefinit: fora les subcontractes i fora la lluita fratricida de les oposicions.
2. Continuïtat de la plantilla i dret de permanència en el centre de treball.
3. No a les diferències salarials per antiguitat, titulacions, etc: a igual feina, igual salari!
4. Augment lineal de 500€ mensuals: lluitem per augments lineals i no percentuals, per evitar que augmentin les diferències entre nosaltres.
5. Reducció de la jornada completa setmanal a 30 hores, sense reducció salarial.
6. Reducció de les hores lectives a 15 hores setmanals per totes les etapes i conseqüentment augment de contractació dels treballadors necessaris.
7. La reducció de la ràtio a 4 lactants per adult, 6 nens d’1 a 2 anys i 8 de 2 a 3 anys, 10 alumnes pels de 4 i 5 anys i pel cicle inicial i entre 12 i 15 als cicles mitjà i superior, l’ESO, cicles formatius, batxillerat i adults.
8. Jubilació voluntària als 55 anys amb el 100% del salari.
9. Lloc de treball o subsidi indefinit d’atur mínim de 1.800 €.
10. Rebuig de la condició d’autoritat.
11. Increment de les vacances per la resta de la classe obrera per poder compatibilitzar amb els períodes no lectius.

Si esteu d’acord amb aquest plantejament us animem a contactar per tal d’organitzar-nos a la secció sindical de Solidaritat i Unitat dels Treballadors:  Esta dirección de correo electrónico está siendo protegida contra los robots de spam. Necesita tener JavaScript habilitado para poder verlo. (febrer 2026)